Ignacio Alonso

Em van diagnosticar distonia focal al maig de 2006, a la mà dreta. Em va afectar a diverses activitats de la vida quotidiana, com escriure en l'ordinador o afaitar-me, i em va incapacitar completament per a poder tocar el piano.

Com molts dels músics afectats, al principi em van donar pastilles i em feien infiltracions de toxina botulínica, que no van servir de gran cosa. Després de diversos anys vaig decidir que ja n'hi havia prou de medicaments.

Per casualitat vaig trobar la pàgina de l'Institut de l'Art i vaig optar per iniciar el tractament amb ells. És un tractament dur i llarg en el qual és imprescindible seguir les indicacions del fisioterapeuta. Hi ha moments en què semblava que no avançava o en que l'ànim dequeia. Això pot ser motiu d'abandonament per a alguns pacients. En el meu cas la constància va tenir premi i, gairebé un any i mig després, em van donar l'alta.

Crec que el procés de recuperació cal prendre-se'l com una oportunitat per a millorar, no com una lluita contra una malaltia. Oblidar-se de com es feien les coses (això és molt important) per poder arribar a l'objectiu que no és altre que recuperar el control.

Vull donar les gràcies especialment a la meva fisio Sílvia Fàbregas i al doctor Jaume Rosset per haver-me ajudat a superar aquest trastorn tan dur i frustrant per a un músic com és una distonia focal.