María Piquer

María Piquer

Esportista.

Ara, 7 anys després d'aquell dia, i 2 anys i mig després de començar el tractament, puc dir que estic curada, puc dir adéu al que va ser un malson durant molt de temps.

Només tinc paraules d'agraïment per a l'Institut de l'Art, concretament per al Jaume Rosset i la Cristina Gómez. Per haver estat capaços de donar diagnòstic a un "alguna cosa" que "no tenia solució" des 2012. Un problema que va canviar la meva vida, una distonia focal a la mà dreta que va acabar amb el clarinet, el bàdminton, més esports i altres moltes coses. Vaig passar de fer vida normal, com qualsevol altra persona de 15 anys, a perdre la mobilitat, de cop i volta. Un error amb conseqüències físiques i psicològiques que metge després metge només aconseguien empitjorar.

Ara, 7 anys després d'aquell dia, i 2 anys i mig després de començar el tractament, puc dir que estic curada, puc dir adéu al que va ser un malson durant molt de temps.

Gràcies per encertar, per tenir cura de les paraules i les persones, per dir la veritat sense mitges tintes però amb talent. Gràcies per donar-me el tractament que buscava, per fer-me recuperar una esperança que ja gairebé estava perduda, per fer-me veure que amb molt treball, constància i esforç tot podia tornar a funcionar. Gràcies per deixar-me seguir amb la meva vida igualment, per no fer-me abandonar els estudis de CAFE, per introduir tot l'esport i música possible de nou en la meva vida, per donar-me força quan la història semblava estancada.

En tot aquest procés he après a no rendir-me. A buscar fins a trobar la solució, a treballar amb totes les meves forces fins aconseguir el resultat esperat. Gràcies per haver-me donat la recepta per poder tornar a ser jo.